Si durant l’estudi previ ha estat possible, haurem localitzat les àrees amb major interès arqueològic, però de vegades no hi ha aquesta opció per tractar-se d’una excavació d’urgència (un avís durant la construcció d’un edifici, per exemple) o, senzillament, no ha hagut èxit amb les feines prèvies.

 Normalment es treballa a partir d’un mapa de la zona i es prova de marcar zones per organitzar la feina.

 Es tracta d’organització bàsicament. És important tenir-ho tot localitzat en l’excavació.

 Per aquest motiu cada vegada que fem un pas, normalment, l’apuntem...

 A veure, tot aquest control és necessari doncs l’excavació és una tècnica destructiva, doncs quan excavem, trenquem el terra i en traiem el contingut, de manera que ningú altra podrà tornar a fer-ho més tard.

 Per això és important registrar-ho tot, perquè una vegada que traiem cada resta del lloc on era, en perdem les referències. Per poder-ho estudiar tot més tard és pel que hem de fer un registre exhaustiu i complert de tot el que fem i de ón trobem cada resta.

 Abans es feia un diari de camp o d’excavació, un dibuix de totes les estructures i un control de cotes (alçada de cada troballa respecte el nivell del mar -més endavant us ho explico millor).

 Ara s’han afegit les noves tecnologies com la fotografia, el vídeo, els escàners 3D, els ordinadors, ...

 També és important la seguretat en tot moment, per això normalment hi ha un encarregat de vetllar per que tot el que es fa sigui segur, que ningú no prengui riscos innecessaris. Som arqueòlegs, no Indiana Jones.

Heu de conèixer una informació bàsica abans de res: les restes es troben en sentit invers a la seva antiguitat.  Aquesta frase rebuscada vol dir que quan més avall, més antic.

Això és un retall fet amb excavadores durant unes obres. Com podeu veure, el terra no és sempre del mateix color ni te la mateixa textura i consistència per tot arreu.

En aquest cas podem veure fins a sis estrats diferents (marró, blanc, vermellós,marró,blanc i marró clar). Segurament si excavéssim en trobaríem alguns més, però allò que interessa ara és que entengueu que les diferents capes de terra es van acumulant unes sobre altres.

Així segur que us queda clar que l’estrat de més avall, el color marró claret és el més antic i que el segon més antic és el blanc ample i així successivament.

Com nosaltres excavem des de la superfície (des de dalt) allò que trobem quan comencem és el més nou i hem d’excavar, de vegades bastant per arribar on volíem.

L’estratigrafia és un principi que  heu de tenir clar per entendre la feina.

Seguim endavant.  Sovint el primer que trobem, el nivell de terra que anem trepitjant quan arribem a l’excavació no serveix doncs és massa nou. Així doncs la primera feina sovint és netejar el terreny i treure els nivells.

Si el pressupost i el terreny ho permeten, farem venir excavadores per retirar aquesta part més nova del terra, deixant-nos més a la vora els nivells arqueològics. Però si en l’excavació hi ha murs, per exemple, aquesta feina l’haurem de fer a mà. Aquesta part de la feina és l’excavació superficial o neteja del terreny.

Una vegada comencem a excavar, com hem comentat abans, es dona una referència a cada àrea excavada. Tant si és gran com si és petita, es numera tot per poder-ho reproduir més tard en un informe.

Uns dels membres indispensables en una excavació són els dibuixants que miren de reflectir en paper el que hi ha sobre el terreny. Prenen mides en tres dimensions i fan mapes complerts, complexes i a escala de tot. Són arqueòlegs que s’han especialitzat en dibuix, però que poden fer qualsevol altra feina de les que ens son pròpies.

Per poder fer aquests dibuixos, es prenen referències de tota l’excavació. No podem fer dibuixos de cada àrea o de cada habitació si  no podem enganxar tots els mapes. Aquesta feina la fan els topògrafs amb el seu maquinari que habitualment és una estació total.

Aquesta màquina pot donar-nos la situació més o menys exacta de qualsevol punt sobre el nivell del mar.

És important tenir un punt zero, una referència principal a partir de la que comptarem totes les altres referències de l’excavació: de cada mur, de cada nivell, de cada resta,...

Normalment també fem fotografies, en els darrers anys sobretot amb màquines digitals, i en algunes excavacions ja fan servir el vídeo per completar el registre de l’excavació.

Quan una zona no té gaire interès arqueològic en fem un esquema, però si és un nivell mínimament interessant s’han de prendre cotes (punts de referència ja comentats).

En canvi, quan una zona és de gran interès i tenim força material, o és de tamany petit, o en determinades excavacions com les prehistòriques habitualment, fan servir quadrícules per excavar.

Això vol dir senzillament que es fa una marca del terreny dividint-lo en quadrats habitualment metre x metre, i es facilita molt la feina de registre.

Amb les quadrícules diferents equips d’arqueòlegs poden treballar a diferents ritmes sense que hagi pèrdua d’informació. Però com estem treballant, com recordeu, de dalt a baix, necessitem també conèixer l’alçada, oi?

 Doncs senzillament hem de combinar la tècnica dels topògrafs (que normalment anomenem "topos") amb el nostre registre sobre el territori. el nostre llarg i ample, sumat a l’alt dels topos ens dona una posició en l’espai de qualsevol punt. Els topos no son constantment en l’excavació, sinó que a partir de les seves mesures, els arqueòlegs de l’excavació poden seguir prenent referències d’alçades amb un nivell òptic (o digital si el pressupost és prou bo).

 Fixeu-vos en la foto de l’esquerra, és una àrea de treball excavada en quadrícula en una excavació del sud de França.

Quan els arqueòlegs hagin acabat, treballaran al despatx amb els informàtics de l’equip i muntaran un plànol en tres dimensions de l’excavació que els permetrà fer una millor interpretació de les restes trobades.

Les nostres eines bàsiques son les que podeu veure en aquesta fotografia. D’esquerra a dreta teniu un xapo(1), una piqueta (2), un recollidor (3), al mig a dalt una "catalana" (4)i a sota un paletí (5), més avall un raspall (6), un pic (7) i sempre és recomanable fer servir guants(8). En la foto falta una pala com la de la dreta, doncs l’estava fent servir un company quan vaig fer la foto ;-)

Els  noms de les eines poden canviar depenent de la zona on sigui l’excavació. En d’altres zones un xapo és una "media-luna" i una catalana una "paleta", però entre nosaltres aquests son els noms habituals.

Si hem de moure molta terra fem servir les eines grans, si hem d’anar amb molt de compte usem les del mig (catalana, paletí, raspall, piqueta i recollidor).

Realment sempre em de vigilar la nostra feina, en primer lloc per no fer-nos mal ni fer mal a cap company, i en segon lloc per no danyar cap resta antiga que pugui resultar interessant.

Depenent de les característiques de l’excavació farem servir casc (en una casa o en una cova), armilla reflectant (si hi ha vehicles circulant en l’àrea de l’excavació), arnesos i cordes de seguretat (si el jaciment és penjat en una paret com ara alguns punts d'Atapuerca), vestit de submarinista i ampolles d’oxigen si l’excavació és sota el mar,...

D’altres especialistes com els restauradors - conservadors tenen eines més petites doncs la seva feina és encara més delicada que la nostra. Actuen, per exemple, quan trobem restes de pintura molt antiga, o restes de vidre, d’ossos,...

Per acabar la feina de camp, només cal comentar el registre de les peces trobades.

Una mica ja hem comentat quan explicàvem la feina dels dibuixants. Tot ha de tenir una referència, una situació dins el nivell arqueològic en el que ha estat trobat.

Normalment cada nivell te un nombre, el que anomenem unitat estratigràfica (UE per fer-ho més ràpid). Cada nombre és únic i intransferible, i dins d’un nivell arqueològic podem tenir més d’una UE.

Només materials molt fràgils com els de vidre, ossos, metalls, carbons, etc., van apart, però seguiran tenint el mateix nombre.

Tot el que apareix dins una UE va a la seva bossa o caixa i no sortirà d’allà fins que arribem al laboratori i haguem de netejar-ho i donar-li una altra referència: el siglat.

Una vegada al laboratori les peces es renten amb cura, aigua i raspall i es deixen assecar. Mai s’ha de perdre la referència de la UE en aquest procés.

Quan son seques es siglen, és a dir, els hi donem una referència numèrica per poder-les reconèixer més tard quan fem l'informe. Totes les peces d’una UE tindran nombres consecutius i relatius a la UE on han sortit.

Hi ha molts sistemes de siglat però aquest és un dels més utilitzats.

El siglat es fa directament sobre la peça, amb retoladors de punta fina i indeleble o amb la típica tinta xinesa i un plomí net i de punta fina.

Allò ideal seria fer una fitxa de cada peça, i col·locar-les juntes (fitxa i peça) en una bossa.

La fitxa s’entra en una base de dades informàtica que ens ajudarà més endavant a agrupar-les segons diferents característiques com el tipus d’objecte, el lloc de la troballa, etc.

 Hi ha materials que son analitzats més a fons. Els carbons poden estudiar-se per veure què eren abans (ossos, fusta, llavors,...), els estris de pedra es poden analitzar amb microscopis (esquerra) y lupes binoculars (dreta), per exemple, per buscar traces, marques que ens puguin donar pistes sobre l’ús pel que eren emprats.

 S’ha pogut determinar, a partir de les marques trobades en algunes eines de pedra, que van ser emprats per curtir pell, per tallar un determinat tipus de planta, etc.

L'informe final és una part bàsica de l’excavació que ja no es fa en el lloc de la troballa. És feina de la direcció de l’excavació i dels seus ajudants especialitzats en diversos temes han de fer la interpretació del conjunt d’allò trobant, tant de les estructures com de les restes, de cada una en particular i sobretot del conjunt. Hauria de ser el inici de la difusió dels resultats, però moltes vegades acaba sent només un llibret en un prestatge d’un despatx o d’una biblioteca.

Com hem comentat quan hem parlat de l’objectiu de l’arqueologia, es tracta de reproduir la història, de provar de conèixer el què va passar, cóm va passar i perquè va passar.

Les peces, mentrestant, queden en un magatzem en les millors condicions possibles per que el temps, la humitat i la temperatura no les danyi. Si tenen sort acabaran exposades en un museu, però la major part del que es troba en excavacions catalanes acaba en magatzems sota clau durant anys i anys.

Potser és temps de començar a buscar sortides a tota aquesta herència cultural. Potser millorar els nostres museus, o museïtzant excavacions i mantenint allà part del material... Que n’opineu vosaltres?

Val la pena tot aquest esforç i interès (dels arqueòlegs) per que tot quedi en un magatzem?