De vegades les peces arqueològiques que trobem estan trencades o brutes. Abans de guardar-les o exposar-les en un museu cal deixar-les en la millor situació possible.

 No es tracta de refer-les de nou, sinó de recuperar l’estat en el que eren quan estaven en ús.

 És com si se us trenca un gerro a casa. Per poc que pugueu (i que li agradi el gerro als vostres pares) provareu d’enganxar tots els fragments per deixar-la com abans, oi?

 Doncs quelcom semblant és el que busquem nosaltres, però aquesta feina no és dels arqueòlegs, o al menys no només nostra, sinó que els especialistes en aquestes tasques s’anomenen restauradors.

 Ells han estudiat diferents mètodes per a tornar certa normalitat a les peces antigues que nosaltres trobem.

 De vegades és molt complicat doncs no trobem tota la peça sinó alguns fragments i en aquells casos, els restauradors estudien els fragments i proven de reproduir l’objecte tal i com era abans.

Veieu un exemple en aquest vas:

El del costat esquerra s’ha fet enganxant els fragments que van trobar en una excavació a Andalusia en un jaciment musulmà.

El de la dreta és el mateix desprès que els restaurador el completessin.

Hi ha una sèrie de models molt llarga a disposició dels especialistes, de manera que trobant un mínim de peces que donin les característiques bàsiques de la peça, poden reproduir-la sencera.

Això no pot fer-se sempre. De vegades trobem peces que son impossibles d’identificar. No sabem què és o perquè servien, però sempre intentem donar una explicació a tot.

Es poden restaurar ossos, ceràmiques, metalls, papers, teixits, pell, pintures, fustes, cases, vaixells,...

Per a una bona restauració és important que les restes es retirin del terra amb compte, sobretot quan son materials fràgils com el vidre o els materials orgànics (fusta, ossos, dents, etc.).

De vegades, fins i tot, es fa una mena de motlle amb escumes plàstiques que fan com una caixa que permeten transportar les restes al laboratori i començar la restauració d’immediat.

 Altres vegades s’injecten resines naturals en fustes, per exemple, per donar duresa i poder-les moure amb més seguretat.

Com us deia, hi ha un munt de sistemes que podem emprar i segur que amb el temps en tindrem d’altres encara millors.

Lògicament hi ha peces que necessiten un manteniment per tal que  no es segueixin fent malbé amb el pas del temps. Això també és feina dels restauradors que, en aquest cas anomenarem conservadors.

Aquí teniu un interessant monogràfic de la revista digital Ecosistemas on trobareu informació sobre cóm pot la fusta durar 8.000 anys i cóm la tractem per que duri uns quants més...

No te un llenguatge gaire a l'abast de tothom doncs els qui escriuen son professors universitaris i investigadors, i han dirigit els seus articles per a especialistes, però amb una mica de ganes podreu entendre força bé el que diuen. Si no és així, sempre podeu preguntar als vostres professors o enviar-me un e-mail...

Ecosistemas - Monográfico "Paisajes culturales y reconstrucción histórica de la vegetación"