Els humans som curiosos per natura. Ens agrada conèixer i això és, sens dubta, el que ens ha fet evolucionar fins avui. No vull dir que encara estaríem penjats dels arbres sense aquesta curiositat, però segur que no hauríem arribat on som ara.

 Des de sempre, des de fa milers d’anys, ja ha hagut la passió per aconseguir coses estranyes i diferents d’allò habitual. El col·leccionisme és, sens dubte, l’origen de l’arqueologia i de l’estudi de la història.

 De fet, els primers “arqueòlegs” eren col·leccionistes que buscaven peces antigues i rares per guardar-les o per vendre-les.

 Els antics grecs, cap el segle VIII a.C., quan trobaven antigues tombes de pobles anteriors, les tractaven de mantenir i les veneraven com herois seus.

  És cert que fins no fa gaires anys, si ho comptem dins l’escala de la humanitat, no es tenia gaire clar què era tot el que trobaven. De fet a l’edat mitjana, l’església catòlica atribuïa les restes antigues que els pagesos desenterraven amb les seus llaurats a la pluja de pols d’estrelles que queia a terra i es transformava en ceràmiques, metalls, etc.

 Els ossos d’animals antics moltes vegades eren considerats monstres mitològics o malformacions d’animals de l’època.

 L’arqueologia com a tal, com a ciència d’estudi del passat, vindria a néixer cap el segle XVIII quan en Johann J. Winckelmann va escriure “Historia del Arte en la antigüedad”. Durant l’època de la il·lustració i fins i tot abans ja havien col·leccionistes fent petits museus a casa, però en cap moment havia un interès per relacionar les peces trobades amb la història de la humanitat, amb l’explicació del passat.

 D’altres autors opinen que l’arqueologia, com disciplina científica, neix cap el segle XVI i XVII dins el corrent humanístic de l’època que tenia el seu objectiu primordial en la història clàssica, és a dir a Grècia i Roma.

 Al segle XVIII i sobretot al XIX és l’època de les grans expedicions. Napoleó a Egipte dona sortida a l’egiptologia i en aquell moment es fan les primeres troballes al Pròxim Orient.

 També es va desenvolupar un mètode tècnic per a les excavacions que va aplicar-se amb cert rigor a les prehistòriques. Es comença a veure la importància del context en el que es troben les peces i la necessitat de documentar-ho tot.

A Catalunya alguns dels precursors com Jeroni Pau, Antoni Agustí, Lluís Ponç d’Icard, Marc Antoni Palau i d’altres, van iniciar estudis seriosos i “científics” sobre el passat a partir de les restes que trobaven al camp o bé en col·leccions privades. Era el segle XVI i XVII però va avançar amb molta més empenta el XVIII amb excavacions dins les ciutats de Tarragona, Barcelona, etc. Comença a notar-se un interès pel passat planificat, no esporàdic com fins ara passava on no es feien gairebé recerques si no que s’estudiaven les peces que apareixien esporàdicament.

 El 1836 es crea els primers museus arqueològics com a tals, es funden associacions i societats i es planteja la protecció de monuments i antiguitats.

Més endavant d’altres mètodes i ciències auxiliars vindran a donar suport a la nostra feina: fotografies aèries, estudis geològics, tècniques de laboratori, nova tecnologia per a la teledetecció de restes (geofísica) i pel seu estudi (Carboni 14, Potassi-argó, ...), etc.

 Van apareixent durant tots aquests períodes diferents escoles de pensament que volen portar al seu camp la tècnica arqueològica i, sobretot, la interpretació de les restes trobades.

 N’hi ha tantes que no val la pena mencionar-les en aquesta web d’iniciació a l’arqueologia, però si n’esteu interessats podeu fer una recerca a la xarxa o bé consultar la secció d’enllaços i llibres on afegiré alguns títols per ampliar aquesta informació.

 Ara tenim noves especialitzacions i/o disciplines com l’arqueoastronomia, l’arqueologia submarina, l’arqueologia de la mort, l’arqueologia del territori,...  Normalment son divisions o especialitzacions de l’arqueologia tradicional. L’especialització dels investigadors ens porta a dividir-nos per ajustar-nos més al tipus d’excavació.

 Però aquesta especialització no ens ha de portar a pensar que l’arqueòleg treballa sol. Res més lluny de la veritat. Es gairebé indispensable col·laborar amb especialistes d’altres disciplines per poder fer una feina efectiva.

 Les excavacions han de planificar-se tenint en compte moltes circumstàncies, les restes han de revisar-se per diferents especialistes, tant sobre el terreny com en el laboratori on son indispensables els tècnics en fisica, química, ...

 És la col·laboració entre les diferents disciplines la que ens farà aconseguir apropar-nos a la veritat, a una reconstrucció del passat fiable i realista.

 No està tot descobert. Cada dia hi ha troballes noves tot i que no sempre son prou importants com per sortir als telenoticies. Fem història cada dia i moltes teories son reinterpretades amb l’avenç de la tecnologia.

 Encara queda molta feina per fer i els arqueòlegs tenim per molts anys...

Per més informació teniu els següents enllaços:

• Enciclopedia Grec.net (Grup Enciclopedia Catalana)

• Prehistòria i Arqueologia